Overblog
Editer l'article Suivre ce blog Administration + Créer mon blog
30 mars 2021 2 30 /03 /mars /2021 08:31
(C) Duchamp

(C) Duchamp

Barcelona i  la modernitat

BARCELONE et la modernité

 

David Clusellas i Codina analitza l'impacte literari de Barcelona en sis obres escrites en tres llengües en un assaig publicat per Edicions Trabucaire.

 

Jordi Llavina

 

Per fortuna, ja fa uns quants anys que vam deixar de sentir, en tertúlies culturals i en cenacles literaris diversos, aquella mena de cançó de l’enfadós que assegurava que Barcelona no ha tingut, en llengua catalana, la gran novel·la que es mereix. En castellà, sí: l’obra novel·lística de Juan Marsé i d’Eduardo Mendoza resulta, en aquest sentit, d’una importància capital. Els qui es planyien, però, que la tradició literària d’expressió catalana havia bandejat els atractius de la capital no deuen haver llegit Rodoreda o aquell monument literari que és Vida privada, de Josep M. de Sagarra. D’altra banda, si projectem la mirada més enllà de la frontera narrativa, el poeta Joan Margarit, per donar-ne un exemple ben clar, i recent, ha convertit la ciutat en un escenari molt habitual de les seves poesies.     

 

          David Clusellas i Codina és un periodista d’Avinyó —el del Bages, no el de França— que fa uns quants anys que viu i treballa a Perpinyà. El llibre que presento, Lire Barcelone. Promenade littéraire dans la capitale catalane, un assaig magnífic, té la gosadia de tornar a posar damunt la taula aquesta qüestió i la lucidesa d’analitzar-la en profunditat i sense prejudicis. Perquè Clusellas no tan sols analitza per menut dues obres d’expressió catalana (A la ciutat en obres, de Mercè Ibarz, i L’altra, de Marta Rojals), sinó també dues altres d’expressió castellana (El secreto de la modelo extraviada, d’Eduardo Mendoza, i Hoy he conocido a alguien, de Milena Busquets) i, encara, dues més d’expressió francesa (Rue des Voleurs, de Mathias Énard, i Barcelona!, de Grégoire Polet). Cal, doncs, d’entrada, subratllar l’ambició i l’originalitat del seu projecte, que abraça tres llengües i sis obres que se centren en el període que va de 2002 a 2015.

          “La Barcelona descrita per la majoria d’autors d’aquesta antologia —tradueixo, a partir d’ara, de l’original francès— és una ciutat en crisi, una metròpolis del sud d’Europa que mira de retrobar punts d’ancoratge per no enfonsar-se en el marasme total”. L’originalitat de l’assaig de Clusellas és que parteix del concepte de modernitat, que des de mitjan segle XIX, però, sobretot, al llarg del segle XX, ha esdevingut una mena de marca pròpia de la ciutat, si no una obsessió inajornable: “La modernitat de Barcelona és una constant que es reflecteix en la creació literària des de la revolució industrial i tot al llarg del segle XX. Sembla que formi part de l’ADN de la ciutat. A més, el desig de modernitat de Barcelona sempre ha estat lligat a un sentiment de progrés social”. Desenganyem-nos: en aquesta idea de la modernitat, la literatura hi fa un paper més aviat escarransit, feblement testimonial, assegura l’autor. Barcelona sembla imbuïda d’una permanent vocació per agradar. Moderna, sí, però sempre comercial: aquests dos adjectius, afirma Clusellas —que no s’està de criticar l’aparador de la capital— són sinònims.

 

El llibre és molt útil perquè, abans d’endinsar-se en les sis obres apuntades, l’autor ens proporciona informació valuosa sobre la vitalitat i la vigència literàries de la nostra capital, i esbossa la curiosa visió que n’han donat alguns il·lustres visitants literaris, per a la majoria dels quals la Gran Encisera és una ciutat exòtica i pintoresca, més aviat oriental, lliurada a la joie de vivre i al vici, mena de representació sinecdòquica (prendre el tot per una part) del cèlebre Barri Xino,incontournable —per fer servir l’adjectiu francès— si un vol conèixer l’encant del sud europeu d’aquesta riba de la Mediterrània. El llibre no passa per alt Nada, la cèlebre novel·la de Carmen Laforet, ni, per descomptat, La Marge, d’André Pieyre de Mandiargues, que va merèixer el premi Goncourt de l’any 1967. La Barcelona d’aquestes dues obres —ja no diguem la de Jean Genet— és una ciutat grisa, que té molt poc a veure amb la que protagonitza les novel·les dels quinze primers anys del 2000 —una urbs que comença a tenir molt lluny l’esplendor del 92—. És una Barcelona, aquesta darrera, presa per la gentrificació i animada pels moviments dels indignats i de l’independentisme. També hi ha sengles esments a la Roig d’El temps de les cireres i al Moix d’El dia que va morir Marilyn, la Barcelona dels setanta.

Abans d’abordar el nucli del llibre —l’anàlisi de les sis obres—, Clusellas es refereix a textos significatius sobre la modernitat (Poe, sobre Londres; Baudelaire, sobre París; Simmel, sobre Berlín). Fet això, i després d’exemplificar l’emmirallament de la capital catalana respecte a París, la gran capital cultural mundial del XIX i d’una part del XX (abans de l’hegemonia novaiorquesa), l’autor comença analitzant els textos d’Ibarz, que “es fan ressò dels moviments soterrats que tenen lloc a la capital catalana força abans que no siguin detectats en la superfície”. De la novel·la de Mathias Énard en destaca, entre altres virtuts, la capacitat per revelar un moment històric molt determinat, convuls, que és un element que pot agermanar-la amb la de Marta Rojals. Totes dues revelen “la inestabilitat i la fragilitat de la societat contemporània”, però la de l’escriptora catalana es mostra més punyent en la qüestió —central, com hem vist, per a aquest assaig— de la modernitat convencional. Clusellas qualifica la novel·la de Rojals d’avantguardista(molt abans, també havia atribuït aquest qualificatiu a la de Laforet, sens dubte per oposar-lo a la mera etiqueta realista psicològica), el millor exemple novel·lesc de “la crisi que ha viscut Espanya al començament dels dos mil, una crisi que ha modificat profundament els paradigmes per a una gran part de la població”.Barcelona!, de Grégoire Polet, aprofundeix també en aquestes qüestions, servint-se sovint de la ironia. Un element —aquest de la ironia—  que, com és sabut, és propi de la majoria de novel·les d’Eduardo Mendoza (i, en particular, de la que centra el comentari de Clusellas, que en francès es va traduir com Les Égarements de mademoiselle Baxter). Clusellas, entre altres qüestions, en remarca l’ús de l’esperpent. Pel que fa a l’obra de Polet, l’autor de l’assaig es permet de puntualitzar algunes percepcions sobre l’ús dels termes nacionalismei/o catalanisme. Aquí, podem considerar el catalanisme una forma particular de nacionalisme que, tanmateix, té poc a veure amb la idea que des de la nació veïna se sol tenir d’aquest concepte (només cal sentir o llegir l’excessiu Manuel Valls, que molt sovint condemna allò que sembla formar part de la seva pròpia convicció política i ideològica —i això és una opinió meva, no pas de Clusellas). Si el llibre de Milena Busquets es diferencia dels altres cinc és perquè es tracta d’una novel·lade classe (una història sobre la burgesia de la part alta de la ciutat). Passa a Barcelona (i a Londres i a Nova York), certament, però podria haver passat en qualsevol altra ciutat occidental.

 

Acabo amb l’expressió d’una consternació: ¿què ho fa que un assaig tan suggeridor com aquest s’hagi publicat en francès i no en català i castellà? Potser sí que, com suggereix Clusellas, en la idea de modernitat de Barcelona la literatura ha estat un element més aviat tènue, sense gaire distinció. En això, sens dubte, ens diferenciem (quin greu, que sigui així!) de metròpolis plenes com París, Londres o Nova York.   

******

 

      ... Appel aux artistes !!!

 

Artfabetic lance un appel aux artistes plasticiens actifs en France et dans l’ensemble de la francophonie

 

L’Institut Français des Arts et Artfabetic appellent les artistes plasticiens à se manifester afin d’être référencés dans les prochains volumes de son édition papier.

• Edité par Concordia Patrimoine et Culture, le premier volume d’Artfabetic, dictionnaire biographique des artistes plasticiens de France (qui s’ouvre aujourd’hui à la francophonie) présente une sélection de plus de 3000 artistes. Des grandes figures de l’art de la seconde moitié du XXe siècle y côtoient les représentants des tendances actuelles ainsi que de nombreux peintres, sculpteurs, graveurs, céramistes ou encore dessinateurs actifs en France et en francophonie.

La rédaction et la publication des notices sont entièrement gratuites

 

• Les artistes plasticiens qui souhaitent figurer dans les prochains volumes du Dictionnaire peuvent dès à présent compléter le questionnaire sur le site www.artfabetic.org. Il leur suffit d’aller sur l’onglet « questionnaire » et de répondre de manière précise aux questions posées afin de faciliter la rédaction de leur notice biographique. Une notice provisoire leur sera envoyée pour validation avant publication.

 

https://artfabeticdays.org/

Julien Dumas <julien.dumas28@gmail.com>

Partager cet article
Repost0

commentaires

Présentation

  • : Le blogabonnel
  • : Création et information culturelle en Catalogne et... ailleurs.
  • Contact

Profil

  • leblogabonnel
  • professeur de lettres, écrivain, j'ai publié plusieurs livres dans la région Languedoc-Roussillon, sur la Catalogne, Matisse, Machado, Walter Benjamin (éditions Balzac, Cap Béar, Presses littéraires, Presses du Languedoc...
  • professeur de lettres, écrivain, j'ai publié plusieurs livres dans la région Languedoc-Roussillon, sur la Catalogne, Matisse, Machado, Walter Benjamin (éditions Balzac, Cap Béar, Presses littéraires, Presses du Languedoc...

Recherche

Liens