Francisco Ortiz et Carmen (photo J.P.Bonnel) - Jean-François Mourages lit ...
SEVILLA
Vaig néixer a Sevilla una nit del juliol de 1875 al famós palau de Las Dueñas situat al carrer del mateix nom.
És veritat, el 26 de juliol, vaig néixer, disculpeu-me, en un palau. El Palau de Las Dueñas, que data del segle XVI, habitatge noble dins la tradició dels palaus andalusos de l'Edat Mitjana.
Propietat de la casa d'Alba, es va dividir en habitatge de lloguer. Va ser en aquest paradís que el meu pare treballava: d'aquest palau de felicitat, ell era l'administrador. Palau-Paradis.
Així, la meva pobra vida sovint serà acollida dins llocs luxosos, però conquerits pel poble i retornats al poble.
L'hotel Palau de València, per exemple, confiscat per convertir-se en la Casa de la Cultura, la pancarta blanca s'estenia entre els seus balcons testimoniant aquesta metamorfosi. Per no parlar del senyoriu de Rocafort ...
O l'Hotel Majestic, més tard a Barcelona. I el palau del Passeig Sant Gervasi, a la part alta de la capital catalana: tants de refugis per a la meva família esgotada, en cap cas estatges per vans honors…
Així és que el meu pare, famós folklorista, em va donar aquest lloc de naixement i em va donar el seu nom també. Ell va estudiar de manera científica la literatura popular. Va fundar revistes i va signar articles amb el pseudònim "L'home del poble".
Aquest personatge "flamenco", en colors vius, convidava, en aquest palau musulman, artistes i poetes que practicaven la tertúlia, l'art de l'argument, el diàleg i el lliure intercanvi d'opinions.
És la meva mare Ana Ruiz qui, pel seu cognom, m’apropa a un amic andalús, nascut a prop del mar, a Màlaga: aquest Pablo encara està al limbe d'una obra desconeguda, d’una pintura inimaginable.
He d’explicar especialment el naixement mític dels meus pares!
Els dofins que havien comès un error es van veure forçats per la marea per entrar al Guadalquivir. Van pujar al riu fins a Sevilla. Millor dic, van ser impulsats pels corrents de l'Atlàntic. Es van encallar a l'alçada del pont de Triana!
Llavors els habitants van córrer des de tota la ciutat per assistir a aquest esdeveniment inusual, meravellós, inoblidable! Les ribes del riu eren negres amb belles noies i homes joves vigorosos. En aquesta multitud encantada pels salts i cançons dels dofins, els meus futurs pares. Es van veure l’un a l’altra per primera vegada, es van agradar. L'amor va néixer una tarda de sol i poesia ...
Quant al meu propi retrat, no en sabreu gaire. Sóc alt i robust. Tinc una mirada provincial, bastant banal, que no crida l'atenció. A més, no vull distingir-me. Vull ser jo mateix, ser anònim entre la gent.
Tornem al període de la meva joventut!
Tinc un record meravellós de Sevilla. País de la meva infància, l'alegria de viure. Aquest va ser l'escenari dels meus primers anys.
Perfums de la infantesa, de taronja i gessamí, que neixen de boires lleugeres i vapors fluvials del Guadalquivir.
El matí es despertava en els jocs dels carrers frescals i el refugi dels patis dels jardins orientals. Moros i andalusos. Llum del naixement del dia ... El riure de la font.
L’aigua cantava
La seva cobla plebea
En els catúfols
Des de la sínia lenta
Embriaguesa de jardins de llimoners florits,
al negre xiprer, a les aigües cantores, l'arc de Sant Martí artista…
Oh tu, fresc taronger, del pati florit!
Aquesta llum prové d'un palau de Sevilla. Vaig néixer amb la seva font sonora ...
El meu somni infantil, entre les veus clares, de sobte, Es va sentir la veu escridassada de l'avi ... Als jardins del llimoner...
El meu oncle Agustí m'ha transmès el gust per la poesia popular, pels romanços i pels coples. Romances, especialment, poemes eterns, expressions de l'home, no de l'heroi. La veu suprema de l'home elemental!
Sí, la meva infantesa, són els records d'un pati de Sevilla i un hort lluminós on madura el llimoner.
En aquesta decoració barroca, vaig freqüentar la música i la poesia:
La clara cantilena de plata
Des del pati àrab. I la serenata
Qui porta l'aroma d'oracions florides
En aquesta arquitectura sevillana, veig al meu pare cantant dins el seu despatx. I, fent retrocedir l'horitzó dels records, així com les fronteres del passat i la genealogia, recordo a un altre Antonio. El meu avi patern, republicà, batlle de Sevilla, metge, rector de la université, botànic, geòleg. Què sé encara ...?
Pel que fa a les dones, no estaven a les ombres: la meva àvia Cipriana, va escriure i va pintar, a més, molt bé... És aquesta estimada dona que em va iniciar a la lectura a través del Romancero General compilada pel seu cosi Augustin Durán.
Sevilla de la infantesa! Joventut daurada!
Poesia de records! Recordo ...
M'agradaven els rituals amb el meu pare. Em lligava els cordons de les sabates. Després, m’instal·lava a la prestatgeria baixa que estava plena de llibres.
Jo no escric, al principi de la meva poesia, en l'aprenentatge dels meus esborranys escolars, que la trista i somiadora tarda d'estiu. Només parlo a la font amb la llengua encantada. Demano a la font musical la història de la meva alegre llegenda oblidada ...
Busco el misteri dels meus primers moments a la font de la vida.
Però la font es congela
La font del seu aire monòton diu la seva tristesa
La meva joventut és doble: felicitat i tristesa. Ho vaig escriure als poemes Galerias:
Davall de l'ametller florit
Tot carregat de flors, me'n recordo, vaig maleir
La meva joventut sense amor
Avui, a la meitat de la vida,
Em vaig aturar per meditar
Ah! La joventut mai viscuda,
Què puc encara somniar-te?
I el reixat del parc es tanca al passeig dels meus somnis
Al Laberint de la infantesa ...
He d’anar endavant, impulsat per la incertesa de la família i el destí. El camí està davant, obscur i rebel: encara no sé res de la seva complexitat i carrerons sense sortida. De moment només estic perseguint una vella i càndida il·lusió...
Endebades, em quedo sense resposta. Sóc com en Villon, assedegat al peu de la fontana. Font neta, font de pedra. Ritmes i cançons de l'aigua als carrers de Sevilla!
La infantesa balla dins de l'alegria de ciutat!
Les aigües modestes engronsen els meus somnis de felicitat.
No imagino, en aquest moment, no puc imaginar les grans aigües del temps que submergeixen la vida i la canvien al destí.
No puc creure que la mort vindrà. Em vindrà pel mar.
M'arribarà a prop del mar ... Tot just he nascut ...De la mar?
Ah! La meva ciutat de Sevilla amb el clima més dolç del món. La calor està atenuada per l'alè del mar proper.
Vull quedar aquí per tota l'eternitat, a prop de la Torre del Oro, que no em suggereix els camins on un es perd.
El nou món és vell. Només és jove i continua l'ample riu!
El riu-emperador...
Sevilla, el meu amor, penso en Murillo mentre observo el suau cel de la meva ciutat, del qual va pintar l'ànima embriagadora, el zel, la cordialitat, el riure dels nens que corren al sol ... i els braços florits de les noies morenes ...
M'encanta Murillo, el pintor de la gent, dels infeliços, de les figures del dolor, a les voreres d'una ciutat que només hauria de ser bellesa! Quina felicitat!
Tot i que els petits cossos àvids estirats cap a una mà, Murillo sembla pintar anyells immobilitzats en el sacrifici i amb una claredat que convida a l'alegria ...
Ah! La meva estimada joventut!
Aquests dies d'atzur, aquest sol d'infantesa.
Texte de J.P.Bonnel (Machado, De Séville à Collioure, éditions Cap Béar), traduction en Catalan de Maria LLADO POL (Baléares)
/fdata%2F5249368%2Favatar-blog-1282778913-tmpphpsk5kyk.jpeg){kind=avatar}
/fdata%2F5249368%2F%2Favatar-user-4558655-tmpphpjAGG2W.jpeg){kind=avatar}