Spleen de Perpignan (3) : les voleurs de bancs et de fontaines

Céret

**Le SPLEEN DE PERPIGNAN :

Céret a des fontaines vivantes, à 9 jets…Gérone est remplie de bancs…ici, à Perpi, il faut payer pour boire et s'asseoir...

*Julien, comme un Villon de banlieue, à la recherche des fontaines taries, occultées, interdites, massacrées… dans la ville natale, méconnaissable, désormais…

… La parole muette quand la soif nous saisit au pied des fontaines…

Ce jeune homme hait ces municipalités qui ont enlevé les fontaines de la vieille cité…Ces maires qui assoiffent le promeneur…Ces élus qui veulent faire du tourisme et font comprendre à l'étranger qu'on ne donne plus l'eau gratis, qu'il s'agit d'aller dans un café, pour consommer…

Et animer, le maître-mot : pauvre projet d'une destination purement touristique. Le but de la démarche touristique devrait s'appeler convivialité…

Est venu hélas le temps des financiers, des bureaucrates, des politiciens-architectes du néant… Perpinéant !!!

**22 MAIG 2015

Als carrers de Ceret hi corre l’aigua més frescal i melodiosa del món

Un dels atractius de la petita vila de Ceret, capital de la comarca nord-catalana del Vallespir, són els reguerons que fan córrer al llarg de les voreres l’aigua més eixerida, frescal i melodiosa del món (foto Pablo Leoni). Els centenaris plataners de més de trenta metres d’alçada, sobrealimentats pels baixants d’aigua del Pirineu, formen a banda i banda del carrer major un autèntica volta vegetal, puntejada per les llegendàries terrasses del Grand Cafè, el Cafè de France o el Pablo. Tinc la impressió que els nombrosos concurrents al mercat setmanal del dissabte al matí hi van sobretot per l’escenari, per la vila mateixa, a un tir de pedra de les grans superfícies comercials de Perpinyà i la Jonquera. Anar a fer la passejada a Ceret és un ritu, un valor per ell sol, encara més quan el mercat sabatí hi aboca la vivesa de l'entregent, les trobades inesperades, les tertúlies espontànies o senzillament la contemplació acolorida del curs humà. El calendari anual hi afegeix algunes dates assenyalades, celebracions estacionals com el precoç lirisme hivernal de la flor de les mimoses gràcies al microclima d’aquesta vall, la festa de la cirera el mes de maig o la disbauxa de les bodegas que es multipliquen arran de la diada festiva del 14 Juillet. Des de l'època de

Manolo Hugué i Pablo Picasso, la vila de Ceret (7.800 habitants actualment) és una petita celebritat mundial per la fortuna del seu entorn natural. Al núm. 8 del carrer major (el bulevard Maréchal Jofre, més conegut per la Passejada) actua des del 1992 el renovat Museu d'Art Modern, la joia de la corona d'una gestió cultural a municipis de reduïdes dimensions. Enfront mateix encara s'hi troba la perruqueria que havia estat la regentada pel poeta Edmond Brazès, traspassat el 1980.

L'escultor barceloní Manolo Hugué va ser el primer foraster a valorar Ceret quan fugia de "l'olor de malalt" del veí municipi balneari dels Banys d'Arles. Va trobar que Ceret "és un poble català amb tots els avantatges de ser francès". Hi va invitar a l'estiu alguns dels seus amics parisencs, entre els quals Picasso. La tendència va quedar establerta.

El mercat del dissabte s'ha estès de forma tentacular i avui comença a l’entrada del municipi, on s'han disposat àrees d'estacionament de cotxes sovint insuficients. Les parades arrenquen a l'ombra de la gran estàtua "El dolor", del banyulenc Arístides Maillol, monument dedicat als morts de la primera guerra mundial del 1914-18 (un altre exemplar en bronze es troba als jardins de les Tulleries parisenques). El desplegament mercantil ressegueix els revolts del bulevard Maréchal Joffre, passa per davant del Grand Cafè i es llença en braços del Cafè de France, als peus de l'antiga muralla.

En cas de saturació, pels carrerons de la vila vella s'accedeix a la recòndita plaça de la Font dels Nou Raigs, d'una serena remor aquàtica. Al voltant de la soca dels plataners sobrealimentats han tingut la delicadesa d'habilitar-hi bancs públics d'una fabulosa i humil utilitat.

© Xavier FEBRE.