Les 175 ans du Théâtre-opéra du Liceu, Barcelona - FETE DU GRENAT DE PERPIGNAN ET DES BIJOUTIERS SAINT-ÉLOI

Le Liceu par Frederic Lloveras

FETE DU GRENAT DE PERPIGNAN ET DES BIJOUTIERS  SAINT-ÉLOI

en présence de la  24^ÈME Reine D’Arles en Provence qui se déroulera :

Vendredi 2, Samedi 3 & Dimanche 4  Décembre 2022 à Perpignan

Vous trouverez dans le dépliant en attache les différents lieux ou se déroulent les festivités.

Barcelone, théâtre du Liceu

LICEU

175 anys d'història compartida

Museus i Liceu: una història compartida és el resultat d’un projecte en xarxa entre els museus de Catalunya i el Liceu per commemorar el 175è aniversari del Teatre. Més de cent centres culturals han seleccionat una o diverses obres de les seves col·leccions relacionades amb la història del Liceu, que exposaran durant uns mesos —entre el 15 de març de 2022 i el 31 de juliol de 2023— a les seves seus.

Agraïm l’esforç de tots els museus, col·leccions i arxius, els quals, amb més de 150 obres, han col·laborat a documentar la història del Liceu. Una història que encara no s’havia reconstruït ni celebrat: la del llegat i les empremtes que deixa una institució de 175 anys al territori, la cultura i les persones. Moltes de les obres tenen una relació directa amb el Teatre, d’altres, però, es remunten molts segles enrere i formen part, alhora, de l’herència cultural necessària per ser on som avui.

Aquesta pàgina web descobreix totes les peces exposades i els centres participants, així com el nexe de cadascuna d’elles amb el Gran Teatre del Liceu, inaugurat el 4 d’abril de 1847.

Un far de cultura nascut en un món convuls

Enric Calpena

Periodista, historiador i professor de comunicació de la URL

Fa 175 anys, el Gran Teatre del Liceu obria les portes aquí mateix on som ara. Era el 1847 —no cal que facin els comptes mentals—, i per als barcelonins i els catalans d’aquella època el món era tant o més caòtic del que ens sembla a hores d’ara. Aquells anys semblaven grisos i sense esperança, plens de novetats terribles i de records d’esdeveniments recents dramàtics. No semblava el millor dels mons, probablement no l’era, però era difícil concebre’n un altre de diferent.

Alguns, de tota manera, ho feien: Karl Marx i Friedrich Engels estaven començant a discutir les idees que després es plasmarien en El manifest comunista. I molts pensadors anarquistes —Proudhon, Bakunin, Cabet o Saint-Simon— proposaven transformar radicalment aquell món que tant dolor causava a la majoria dels que hi vivien.

L’entorn era terrible: feia anys que les collites no eren excel·lents, i aquell 1847, com en una mena de flagell bíblic, es van ajuntar plagues, sequeres o inundacions de tota mena, que van fer malbé arreu d’Europa allò que es collia. A l’illa d’Irlanda, una possessió dels britànics, la plaga de la patata, el principal aliment de la població, estava matant de gana un milió de persones i forçava la migració d’un altre milió, mentre només un altre milió de persones restava a l’illa. La gana va planar per tot Europa i va ser el llevat de les revoltes que es van esdevenir l’any següent.

I a Catalunya? Doncs Catalunya estava en guerra, la segona guerra carlina o dels Matiners, que castigava especialment les comarques del nord. La guerra no es notava tant a la ciutat de Barcelona com havia passat amb la primera carlinada, però una guerra sempre és una guerra, i hi havia morts, ferits, odis i imposicions que planaven a l’atmosfera de la ciutat. En els darrers anys, a més, Barcelona havia vist com els desastres portats per la mà de l’home s’encadenaven pràcticament cada estiu. Era una ciutat petita, tancada per unes muralles que miraven cap a dins i no cap enfora, perquè eren uns murs pensats per vigilar els barcelonins i no per protegir-los.

Però els barcelonins del moment, malgrat tot, vivien la vida amb una intensitat que ara potser ens costaria de creure. Una dotzena d’anys abans, el 1835, la revolta havia cremat alguns dels convents més centrals de la ciutat. El 1842 i el 1843, els militars havien bombardejat i moltes cases havien caigut per sempre. L’únic bo de tot plegat era que per primera vegada des de mitjans del segle XVIII la ciutat disposava d’alguns espais per créixer dins de les muralles, i allò encaterinava els burgesos barcelonins, que veien la possibilitat física de portar a terme alguns projectes que s’havien anat ajornant, sobretot la creació de les fàbriques i els magatzems que Barcelona necessitava. Però no només edificis industrials i comercials; també edificis que responguessin al desig de modernitat d’aquella burgesia i d’aquelles classes populars que veien en la cultura —tal com els corrents anarquistes i comunistes remarcaven— la manera d’alliberar-se d’una societat opressora i injusta.

És en aquest context que neix el Gran Teatre del Liceu. És cert que, de fet, l’associació que havia donat peu al teatre havia nascut una dècada abans, però fins que no es va tenir l’edifici de la Rambla enllestit no es pot parlar pròpiament del Liceu. Ara som conscients del pes d’aquesta institució en l’imaginari de la ciutat i del país, però caldria preguntar-se si el 1847 el Liceu va néixer i va ocupar, més o menys, el lloc simbòlic que té ara o va ser la feina de dècades que ho va aconseguir.

El Liceu naixia —no és el lloc ara per detallar la complexitat de l’esquema de propietat del teatre el 1847— i esdevenia des del primer moment un dels indrets més destacats de la ciutat de Barcelona, de vegades per ser un lloc especialment odiat pel que representava; de vegades per ser el lloc on es reunia el bo i millor de l’alta societat barcelonina; de vegades, simplement, per ser un auditori que competia i, sens dubte, superava el Teatre de la Santa Creu, que va haver de canviar el nom per anomenar-se Teatre Principal i marcar distàncies amb el nounat Liceu.

Encara que la programació del nou teatre inicialment no es distingia a penes de la que es representava al Principal, de mica en mica es va poder anar veient al Liceu un tipus de música diferent, més profund, d’un regust molt més cosmopolita que la programació de la competència, pensada per satisfer només els públics més conservadors de Barcelona.

No és estrany, doncs, que el Liceu, des del seu naixement, sacsegés els esperits de tots aquells que hi tenien relació. Durant el segle XIX —i amb un incendi pel mig que gairebé el va destruir—, el teatre de la Rambla aconseguiria un paper central en l’imaginari de la ciutat. Era un nou temple en una ciutat on les esglésies principals sempre havien competit entre elles i mai no havien acabat d’aconseguir ser les primeres. Aquell temple laic, en canvi, superant en tots els terrenys musicals i artístics el Teatre Principal, seria el focus central de la cultura a Barcelona.

Tot i això, cap a finals de segle les coses van canviar. El Gran Teatre s’havia construït amb un gust molt barceloní, molt català: per fora volia passar desapercebut, però per dins era fastuós. Aquesta voluntat de no mostrar el luxe distingia fins aleshores les elits catalanes, preocupades sempre tant pels designis del poder, habitualment arbitraris, com per les mirades irades de les classes populars, a qui aquell luxe els semblava, sovint amb raó, un insult. Però a finals del XIX, la societat catalana, que està experimentant un auge industrial impressionant, abraça nous corrents estètics en què el luxe i la bellesa ja no es consideraran unes virtuts introspectives, sinó que s’han de mostrar a l’exterior perquè tothom en gaudeixi i les llueixi en la mesura de les seves possibilitats.

Em vull centrar en aquest mig segle inicial de vida del Liceu perquè ens sigui del tot comprensible el que avui celebrem aquí. Fa un any, el Gran Teatre, preparant la celebració del 175è aniversari, va fer una crida als museus del país per tal que se sumessin, de la manera que consideressin més oportuna, a la festa. I els museus hi han respost de manera entusiasta, destacant peces de la seva col·lecció lligades o bé al mateix teatre, o bé a la música, o a la relació de la temàtica del museu amb l’època de l’aniversari. És una resposta intel·ligent i generosa, i el Liceu n’està molt agraït, em consta.

Aquesta mostra, a més, ens ensenya el que explicava abans: l’impacte que en les ments dels barcelonins i dels catalans va causar i causa també avui dia aquest teatre. La música, les arts, el gaudi de la cultura..., tot això s’exemplifica en el Liceu, igual que el pes de la història, que —com totes les històries— de vegades no és tan dolça com ens agradaria.

Cent setanta-cinc anys d’empremta en el país, la cultura i les persones. Els museus i els indrets històrics ens han recordat la bomba Orsini que tant va marcar la representació del Guillaume Tell de Rossini; el record i l’impacte dels Ballets Russos en l’obra pictòrica de tants artistes; figurins, escenografies i diorames d’alguns dels més grans escenògrafs del Liceu, que transportaven el públic a indrets remots, quan viatjar era un luxe d’uns pocs; representacions pictòriques de l’edifici i del públic en moments difícils com l’incendi de 1861 i en moments alegres i de diversió, a la sortida del teatre, entrant en una llotja, gaudint d’una funció o dansant en els balls de màscares; retrats, objectes i documentació de personalitats molt vinculades a la institució: Pauleta Pàmies, Joan Magriñà, Maria Barrientos, Pau Casals, Isaac Albéniz i grans artistes que hi han col·laborat, com Joan Miró, Ramon Casas, Pablo Picasso, Salvador Dalí, Joan Brossa o Antoni Tàpies; o també obres que evoquen el teatre i la música i que es remunten molts segles enrere, algunes que ens transporten a la primera audició d’una òpera a Barcelona i peces que dialoguen amb algun dels títols més representats al Gran Teatre del Liceu.

Com deia, els museus i les institucions culturals de Catalunya han estat generosos, i el Liceu hi queda en deute. Un deute que ens ha de fer sentir orgullosos a tots pel que representa d’amor a les arts, a la música culta, a la dansa i a l’òpera de tot un país.