Actualité de Maillol : Xavier Febrés - Vente des portraits de Dina Vierny par Matisse et Dufy - Exposition au Musée Rigaud

 Xavier Febrés.

* Pour payer les droits de succession, après le décès de sa mère Dina Vierny, Olivier Lorquin, directeur de la fondation Dina V., va vendre quelques pièces importantes. Ainsi, la sculpture monumentale en plomb de 1938, La Rivière, sera au choeur de la vente du 2 décembre 2013, à la maison Artcurial, en collaboration avec Sotheby's.

Cette épreuve en plomb 140x200 cm est estimée autour de é,5 millions d'euros.

Oeuvres chargées de plus d'affection sont les quatre dessins de Dina par Matisse : sa plume trempée dans l'encre noire montre une épure d'Olympia moderne : chacun des quatre dessins est estimé autour de 50000 euros. Matisse avait bien, comme le lui avait écrit Maillol "réduit le modèle à un trait."

Un autre portrait, à l'encre, de Dina par Dufy sera vendu aux environs de 15000 euros... Dina vendue, les portraits dispersés, un seconde mort ? Le fils se libérant enfin de la mère, par ce meurtre symbolique..? 

*** A voir, de nombreux Maillol (peinture, sculpture, faïence, objets) au musée Rigaud de Perpignan : Exposition "Paris-Perpignan-Barcelone- (rue de l'ange).

** Le journaliste Xavier Febrés publie une biographie du sculpteur de Banyuls

La nuesa del paisatge

Xavier Febrés ressegueix el vincle d'Aristides Maillol amb la seva terra en una aproximació biogràfica editada per Curbet

Maillol, treballant a Banyuls en l'‘Île de France', l'any 1932 Foto: GASTON KARQUEL.

Arístides Maillol va suspendre tres vegades l'examen d'ingrés a l'Escola de Belles Arts de París, i quan finalment va aconseguir entrar-hi, va ser per constatar que hauria hagut d'estar més atent als senyals inequívocs que li havia estat enviant el destí. Aquells ensenyaments definitivament no feien per ell, sobretot després de descobrir que, més que la pintura, el que li agradava era el tapís, i quan ja en dominava tots els secrets, que de fet no, tampoc no era el tapís: el que volia era dedicar-se a l'escultura. En realitat el canvi d'orientació que determinaria la seva autèntica vocació es va deure a un problema a la vista que li impedia atendre els detalls de l'ordit, potser per això l'obra escultòrica per la qual passaria a la història és tan tàctil; les seves dones, tan turgents i voluptuoses, tan carnals. El Maillol que coneixem és doncs el que neix quan ja té els quaranta anys fets i es construeix vertiginosament en els quaranta anys següents, ben bé fins al moment de la mort, quan anava a recollir pedretes a la platja de Banyuls, com explica Josep Pla a l'Homenot que va dedicar-li, per continuar sentint el pes del món a la mà, amb la seva barba tolstoiana, el barret d'hortolà i la mirada embravida amb una centella blava cada cop que sentia a prop l'ardor juvenil de la musa dels últims anys, la coratjosa Dina Vierny.

Maillol, l'escultor carnal (Curbet Edicions), de l'escriptor i periodista Xavier Febrés, és la més recent aproximació a un artista que continua sent objecte de devoció i encasellament a parts iguals, probablement perquè sovint s'ha parat més atenció que no calia al seu vincle amb el mite del classicisme grec, oblidant, com ben encertadament observa Febrés, que Grècia no va ser per Maillol un descobriment, sinó un reconeixement, un calc i a sobre menys emocionant del seu Rosselló natal, el seu veritable “humus creatiu”, i s'ha passat per alt en canvi que era també un home rústec, un sensual, algú que podia replicar irat que no es podia entendre la forma precisa de la natura ni de tot el sistema que irriga la vida si abans no s'havia mesurat al palmell de la mà el pit o la vulva d'una dona. I això que n'hi ha que afirmen que no va tenir relacions carnals fins ben bé a la trentena: abans estava massa ocupat a sortir de la misèria, com la majoria dels seus veïns, astuts contrabandistes en temps de penúria generalitzada, i no va sortir de penes fins que va conèixer Clotilde Narcís, la filla del flequer del poble, dotze anys més jove que ell, que va convertir en la model de les seves primeres obres monumentals i en el testimoni privilegiat de la seva consagració vertiginosa com el successor de Rodin, abans que aparegués una noieta de quinze anys d'origen rus, quan Maillol ja passava dels setanta, i la relegués al paper vodevilesc d'esposa gelosa i malhumorada. El llibre de Xavier Febrés, una àgil i amena introducció a la vida i l'obra maillolianes, té el mèrit afegit de plantejar alguns interrogants incòmodes; per exemple, per què l'obra d'un escultor nord-català que va fer professió de fe del seu catalanisme continua sent tan poc present als espais públics de Catalunya?

L'emoció de Pla.

Una de les poques vegades que Josep Pla confessa haver-se emocionat és quan va veure per primera vegada, l'any 1953 a Nova York, l'escultura L'Île de France de Maillol. L'escultor hi havia treballat en la vellesa a l seu taller de Banyuls, i Pla no dubtava a qualificar-la de “la peça més important produïda arran del Mediterrani els últims dos o tres segles”. Aquell mateix any, Eugeni d'Ors afirmava que, a diferència del Balzac de Rodin, que podia ser la gàrgola despresa d'una catedral qualsevol, les Venus de Maillol només podien haver nascut “al costat mateix de casa seva”. El noucentisme, doncs, moviment al qual s'ha vinculat tan sovint l'obra de l'escultor, no va saber que tenia un profeta tan a tocar fins molts anys després de la seva liquidació.

(C) - EVA VÀZQUEZ - El Punt,  GIRONA.